Ja ha passat un any del dia de la nostra assignació......el passat 9 d'agost del 2007 ens vam convertir en pares per primer cop, et vam conèixer, vam posar cara a l'incertessa de la llarga espera i vam obrir una porta a l'esperança. Quan penso en aquell dia em venen al cor tota mena de sentiments, una barreja nostàlgica, d'alegria i d'angoixa m'atrapen fort i em pugen per la gol·la fins a omplir-me els ulls d'un plor que no és més que il·lusió i amor, amor de mare que apareix en el mateix instant en que et trobes a les mans aquelles petites fotos i mires fixe als ullets petitons de mitja lluna i intentes endevinar que li deu estar passant en aquests moments.
Va ser un dels millors dies de la meva vida, recordo que vam arribar a casa molt i molt tard, passades del 12h de la mitja nit, després de la traducció de l'expedient i de coses vàries, ens estaven esperant els incondicionals de sempre: la meva família, la padrina Olivia i el seu marit, en Marc. Tothom estava il·lusionat, feliç; uns deien que et veies un nen fort, altres que eres espavilat i molt guapo......Les còpies de les teves fotos s'escampaven de mà en mà, les havien fet en gran, en reiduït per a la cartera, etc.....
Recordo que vaig dormir amb la teva foto a les meves mans, perquè sentir-se mare es protegir al teu fill desde el moment zero, encara que sigui via fotografia.......Al dia següent vam començar a comprar-te la robeta et vam fer el primer aixovar, i a preparar el viatge més important de les nostres vides....Aissssss! No et pots imaginar lo feliços que ens vam sentir comprant-te pantalonets i samarretetes.....
Des d'aquell 9 d'agost del 2007 t'estimem molt petit Joan i el nostre amor cap a tu creix dia a dia i s'enforteix amb el temps. No puc dir que t'estimi més que el dia que et vaig poder abraçar per primer cop, perquè mentiria, t'estimo desde sempre, no se desde quan, suposo que desde que un pensa i idealitza com voldria que fos el seu fill, doncs jo diria sens dubte que et vull a tu, amb el teu somriure i la teva vitalitat, quan dius mama i em tires petonets, quan balles, quan imites a Marc amb la moto......Et sento dins del meu cor.
Avui un any després hem recordat moments i vivències de fa un any, i en veure al peque voltant i jugant a prop nostre, només podem dir moltes gràcies al destí per posar-lo a les nostres vides.